Com vivien les persones sordes en el passat?

Com era la vida d’una persona sorda en el passat? Sense o amb un accés parcial al llenguatge, al coneixement i a les relacions socials. Com vivien les persones amb pèrdua d’audició abans?

A l’antiga Grècia, als sords no se’ls permetia tenir propietats. Sòcrates creia que els sords eren persones que usaven gestos i mímica per comunicar-se, i Aristòtil creia que eren persones que havien nascut sense la possibilitat de parlar, muts de fet. Amb l’aparició del cristianisme a Europa, es va acceptar que una persona era sorda perquè Déu així ho havia decidit.

A mesura que l’església va anar tenint més poder en la societat, es va determinar que una persona sorda no podia casar-se ni tenir propietats. Durant molt temps, l’església va afirmar que la providència decidia quan una persona havia de ser sorda.

Durant l’edat mitjana també es creia que les persones sordes no podien tenir fe, per tant no es podien salvar en el judici final i van ser exclosos de les esglésies. També es pensava que era una forma de càstig diví, perquè qualsevol persona de bé hauria de ser capaç de poder escoltar la paraula de Déu. Recordem que l’església gaudia d’un enorme poder en aquesta època i intercedia directament en les vides quotidianes de les persones, per tant l’impacte que va tenir en les persones sordes va ser tremend.

A l’edat mitjana, els sords adults eren captats com a bufons de la cort i ridiculitzats. Molts d’ells també va ser enviats a asils, doncs es creia que el fet que no parlessin significava que estaven posseïts pels dimonis.

Cal recordar que les oportunitats que han tingut les persones amb pèrdua d’audició han estat molt reduïdes durant tota la història de la humanitat, i que tot just ara, amb l’accés a tecnologies com els audiòfons i implants coclears, les persones amb hipoacusia podern començar, ara, a viure amb normalitat.