Detectar la hipoacúsia infantil a temps és essencial per afavorir el desenvolupament auditiu, del llenguatge i de la comunicació en els infants.

En molts casos, la pèrdua auditiva pot passar desapercebuda durant els primers mesos o anys de vida, ja que els senyals són subtils i els petits encara no poden expressar amb claredat allò que perceben.

A audio[packs], com a experts en audiologia infantil, sabem que comprendre què és la hipoacúsia, quines en són les causes i en quins moments convé acudir a un especialista permet a les famílies actuar amb rapidesa i confiança.

Per això oferim aquesta guia orientativa per reconèixer els senyals precoços de pèrdua auditiva, conèixer els factors de risc i saber quines passes cal seguir si sospiten que el seu fill o filla pot presentar dificultats d’audició.

Què és la hipoacúsia infantil

La hipoacúsia infantil és una disminució parcial o pèrdua total de la capacitat auditiva en una o ambdues oïdes, en infants i nadons.

• Pot ser lleu, moderada, greu o profunda.
• Pot estar present des del naixement (congènita) o desenvolupar-se més tard (adquirida).
• Pot deure’s a problemes en l’oïda externa, mitjana, interna o en els nervis auditius.

Cadascuna requereix un enfocament diagnòstic i terapèutic específic.

La detecció precoç és fonamental, ja que una audició adequada permet el desenvolupament normal del llenguatge, la comunicació i l’aprenentatge.

Per això, és fonamental realitzar proves d’audició per a nens davant qualsevol sospita o antecedent familiar de pèrdua auditiva.

Graus d’hipoacúsia infantil

Els graus d’hipoacúsia infantil es classifiquen segons la intensitat o nivell de pèrdua auditiva mesurada en decibels (dB), cosa que determina la capacitat de l’infant per percebre sons:

• Hipoacúsia lleu (21-40 dB): l’infant pot sentir la majoria dels sons, però té dificultat per escoltar sons suaus o en ambients sorollosos. Pot manifestar problemes d’atenció o rendiment escolar a causa de la disminució en la percepció de la veu baixa o distant.
• Hipoacúsia moderada (41-70 dB): l’infant necessita una parla més forta per entendre. Sovint es presenten retards en el desenvolupament del llenguatge i dificultats per articular correctament. En ambients amb soroll, la comprensió és més compromesa.
• Hipoacúsia severa (71-90 dB): l’infant només percep veus molt fortes o sons ambientals alts. El desenvolupament del llenguatge pot estar greument afectat sense intervenció. És habitual l’ús constant d’ajudes auditives i teràpies complementàries.
• Hipoacúsia profunda (> 90 dB): l’audició està greument compromesa o pràcticament absent. L’infant no percep la veu ni molts sons, de manera que depèn d’implants coclears, pròtesis auditives i teràpies intensives per desenvolupar la comunicació i el llenguatge.

Els graus d’hipoacúsia determinen l’abordatge clínic i les estratègies d’intervenció, essent essencial la detecció precoç.

Tipus d’hipoacúsia infantil

Els tipus d’hipoacúsia infantil es classifiquen principalment segons la localització de la lesió en el sistema auditiu, i es divideixen en:

• Hipoacúsia de transmissió: es produeix quan el so no pot arribar correctament a l’oïda interna per una alteració a l’oïda externa o mitjana (com taps de cera, otitis o malformacions del timpà o dels ossicles). En molts casos pot tractar-se mèdicament o mitjançant cirurgia.
  
• Hipoacúsia neurosensorial: s’origina a l’oïda interna o al nervi auditiu, cosa que impedeix que els senyals sonors arribin al cervell amb claredat. És el tipus més freqüent en la infància i sol requerir l’ús d’audiòfons o implants coclears.
  
• Hipoacúsia mixta: combina tots dos tipus anteriors, afectant tant la transmissió del so com la percepció neurosensorial. El tractament depèn del grau d’afectació de cada component.
• Hipoacúsia central: es dona quan la lesió és a les vies auditives centrals o a les àrees cerebrals responsables del processament del so, fet que afecta la interpretació auditiva. És menys freqüent i més difícil de diagnosticar.

Identificar correctament el tipus d’hipoacúsia és fonamental per aplicar la solució més adequada a cada cas.

Causes de la hipoacúsia en infants

La pèrdua auditiva en la infància pot tenir orígens molt diferents.

En funció del moment en què es produeix, es classifiquen en 3 grans grups:

Causes genètiques

• Són la causa més freqüent en nounats, representant entre el 50 i el 60% dels casos.
• Inclouen mutacions en gens com el GJB2 (connexina 26), i síndromes genètics com el de Pendred, que poden ocasionar hipoacúsia neurosensorial, de vegades associada a altres alteracions.
• La hipoacúsia pot ser sindròmica (amb altres anomalies) o no sindròmica (només pèrdua auditiva).

Causes prenatals i perinatals

• Infeccions intrauterines com la rubèola, el citomegalovirus (CMV), la toxoplasmosi o l’herpes, que afecten el desenvolupament fetal de l’oïda.
• Complicacions durant el part com la manca d’oxigen en néixer (hipòxia o anòxia perinatal), nivells elevats de bilirrubina (hiperbilirrubinèmia), baix pes en néixer i traumatismes perinatals que poden lesionar l’oïda interna o el sistema nerviós auditiu.
• Exposició a substàncies tòxiques i medicaments ototòxics durant l’embaràs o el part.

Causes adquirides en la infància

• Infeccions agudes o cròniques de l’oïda mitjana com les otitis, que poden produir hipoacúsia conductiva passatgera o permanent.
• Meningitis, que pot causar hipoacúsia neurosensorial greu.
• Traumatismes cranials, exposició a sorolls forts, ús de medicaments ototòxics.
• Obstrucció del conducte auditiu per cerumen o cossos estranys.
• Malalties metabòliques o sistèmiques, encara que menys freqüents, també poden ser una causa.

Aquestes causes poden influir de manera diferent en la capacitat auditiva de l’infant, per això és essencial fer un seguiment mèdic regular.

Els controls pediàtrics solen incloure revisions auditives, però davant qualsevol sospita és important acudir a un especialista en audiologia.

Factors de risc

Aproximadament el 50% dels nounats amb pèrdua auditiva presenten un o més factors de risc associats a l’hipoacúsia infantil.

Entre els més comuns destaquen:

• Antecedents familiars d’hipoacúsia a la infància.
• Estada prolongada en una unitat de cures intensives neonatals.
• Ús de medicaments ototòxics o tractaments mèdics agressius (com quimioteràpia).
• Infeccions intrauterines o postnatals greus (meningitis, rubèola, citomegalovirus).
• Malformacions craniofacials o anomalies a l’orella externa o mitjana.
• Traumatismes o exposició perllongada a sorolls intensos.
  

La identificació precoç d’aquests factors permet una vigilància audiològica més estreta i una intervenció precoç, clau per al desenvolupament del llenguatge i la comunicació.

El desenvolupament auditiu infantil segueix una seqüència d’hitos esperables: des de les primeres reaccions als sons en els primers mesos de vida, fins a la comprensió i l’ús del llenguatge en els anys preescolars.

Quan aquestes etapes del desenvolupament auditiu no es compleixen dins els terminis habituals, pot ser un senyal d’alerta.

Cal sospitar la presència de pèrdua auditiva en l’infant si:

Entre el naixement i els 4 mesos:

• No el desperten els sorolls sobtats.
• No plora o no s’espanta quan es produeixen sorolls sobtats molt intensos.

De los 4 a los 7 meses:

• No es gira cap als sons que queden fora de la seva vista.
• Deixa de fer “balbotejos” o “lalejos”.

Dels 7 als 9 mesos:

• No cerca de manera voluntària les fonts de so.
• No “gargoteja” o “arrupa” les veus dels sons que no pot veure.
• No emet sons amb entonació.

Dels 9 als 13 mesos:

• No imita alguns sorolls.
• No presenta balbotejos abundants i amb tons diferents (bah, gah, dah, ma-ma, mama).

Dels 13 als 24 mesos:

• No sent quan el criden des d’una altra habitació.
• No acudeix quan el criden o no profereix cap so com a resposta.
• No emet altres paraules a més de “mama” o “papa”.
• No comprèn ordres senzilles.
• La seva veu no sona normal.
  

Si algun d’aquests senyals és present, consulteu el pediatre, i en tot cas és recomanable sol·licitar una avaluació auditiva amb un especialista en audiologia infantil.

Quan cal acudir a un especialista

Davant qualsevol dubte sobre l’audició de l’infant, convé acudir a un audiòleg infantil o a un otorrinolaringòleg (ORL).

Aquests professionals estan capacitats per realitzar proves específiques que permeten identificar i quantificar el tipus de pèrdua auditiva.

L’audiòleg infantil està especialitzat en l’avaluació i el tractament dels infants amb dificultats auditives, adapta els audiòfons i ofereix assessorament a les famílies.

Per la seva banda, l’otorrinolaringòleg (ORL) s’encarrega del diagnòstic mèdic i del tractament de les malalties de l’oïda, el nas i la gola.

En alguns casos també pot ser necessària la intervenció d’un logopeda o terapeuta del llenguatge, encarregat de la rehabilitació comunicativa.

Què poden esperar les famílies

Rebre un diagnòstic d’hipoacúsia pot generar preocupació, però avui dia existeixen múltiples solucions auditives i programes d’intervenció precoç que permeten als infants desenvolupar-se plenament.

El seguiment continuat amb l’equip d’especialistes garantirà que cada etapa del desenvolupament vagi acompanyada de les adaptacions necessàries, tant en l’àmbit familiar com en l’educatiu.

A més, el suport emocional i l’orientació a les famílies són una part fonamental del procés. Amb l’acompanyament adequat, la majoria d’infants amb pèrdua auditiva assoleixen un desenvolupament auditiu i comunicatiu òptim, integrant-se plenament en el seu entorn escolar i social.

Incidència de la hipoacúsia infantil a Espanya

La hipoacúsia infantil és més comuna del que sembla, i cada any moltes famílies viuen aquesta mateixa experiència i troben solucions que permeten als seus fills créixer, aprendre i comunicar-se sense limitacions.

Segons dades de la CODEPEH ( Comissió per a la Detecció Precoç de la Hipoacúsia ), a Espanya:

• Apareixen aproximadament 378 casos de sordesa profunda a l’any, cosa que equival a 1 per cada 1.000 naixements.
• Prop de 5 de cada 1.000 nounats presenten algun grau de pèrdua auditiva.
• Es calcula que unes 2.000 famílies a l’any es veuen afectades per la discapacitat auditiva dels seus fills.
• El 90% dels infants amb sordesa neixen en famílies amb audició normal.
• Al voltant del 80% de les pèrdues auditives permanents són presents des del naixement.

Aquestes dades posen de manifest la importància del cribratge auditiu neonatal i de l’avaluació precoç davant qualsevol senyal d’alerta.

Darrere de cada xifra hi ha una història, i amb el suport dels professionals i la implicació familiar, cada infant pot assolir el seu màxim potencial auditiu i comunicatiu.